jueves, 4 de abril de 2013

El palau lluent.

Este és un conte sobre una princeseta que li agradava molt cuinar, però era molt creguda, una cregudor molt gran, i molt burgesota ella. Burjosor màxima.

Un dia va anar al mercat a comprar ingredients per fer cupcakes per a tota la cort al mercadet de la plaça que muntaven tots els dissabtes, perquè era dissabte. Passejant va trobar una paradeta un tant estranya. Era tot molt rústic i hi havia un home estrany amb la barba molt llarga amb trenetes i llacets de colors, que parlava d'una manera estranya, semblant a com parlava Salvador Dalí però amb un to misteriós.
I ahí estava la priceseta Neus, perquè el seu nom era Neus, mirant-ho tot molt encuriosida. L'home de la parada pareixia llegir-li la ment perquè només li parlava d'aquelles coses que ella havia anat a buscar.

Li va dir a Neus que s'enduguera una mantega especial, amb la qual la crema que es posa damunt dels cupcakes quedava consistent sempre sempre sempre, perquè sabia que a Neus mai mai mai se li quedava del tot bé. També li comprà un davantal que parlava i es queixava quan s'embrutava i eines que treballaven soles, però això no li va fer sospitar que aquell home puguera ser un bruixot. I és que era un bruixot! Que va olorar la seua burgesitat exagerada...

Només tornar al palau luxós i burgés on vivia es posà a fer cupcakes sense parar, i li eixien perfectes! En va repartir per a celebrar que eixe era el dia de l'aniversari de la seua mascota, un kiwi preciós, perquè la seua mascota era un kiwi(busca com és esta au en google si no la coneixes). Pel camí se li va caure un cupcake al terra, però no se n'adonà. Passava per allí el missatger reial que enviava i rebia les palomes missatgeres de la cort que era pobre i menjava poc. El va agafar sense pensar-s'ho i se'l va fotre en dos mossos.

I bé, alguna cosa havia de passar amb aquella mantega màgica.... Amagava una maledicció! Tots els que menjaren cupcakes es van convertir en caragols enormes, que es passejaven pel castell, inclós també el missatger de les palomes. És que el bruixot era un caxondo i era molt original amb els encanteris. I la priceseta, acollonida, va plorar i plorar durant setmanes.

Un dia, durant un passeig per la paret de la torre més alta del palau, conegué un caragol -no sabia qui era perquè eren tots caragols i no es distingien- i es va fer molt amiga d'ell. Passaren els dies i es feien més i més amics.

La princeseta acabà enamorant-se de l'encarregat de les palomes i tot i saber a la fi que era d'un estament inferior li va ser indiferent, perquè el volia molt.

Un dia el bruixot anà de visita al castell lluent, va dir unes parules màgiques i reconvertí a tot el món en persones de nou. Tot seguit li digué a la princesa: "Has aprés una lliçó mentre eres caragolota. Tot i que no ho recordes, en el fons has canviat i ja no jutges als pobres per ser pobres, i els veus com iguals." I era veritat.
En anar-se'n l'encanteri tots oblidaren tot allò que havia passat mentre eren caragolots. Tots, fins i tot Neus i el missatger.

Finalment el bruixot li va llevar l'encanteri a la cort, però com que Neus no va deixar de ser burjossota del tot -i també perquè el tio era un caxondo- va fer que continuaren convertint-se per les nits en caragols tots els que havien menjat els cupcakes i també la resta de gent del poble, perquè va veure que convertir-se en caragol per les nits era dels encanteris més guais que havia fet fins aleshores i li va fer molta gràcia això.

Els ciutadans no es queixaven perquè durant el dia ningú no recordava res de res del que passava de nit, ningú! Però per les nits tots ho sabien: sabien què passava, recordaven les nits anteriors i també eren conscients que pel dia no anaven a saber què passava per les nits i com a l'igual que al bruixot els va agradar, no es queixaven tampoc.

I això és tot, totes les nits els amants Neus i el missatger anaven a fer antenetes (els caragols no tenen mans per poder fer manetes) a la vora del riu. La resta de gent passejava pel palau i el deixava tot ple de baba de caragol lluenta. I com no recordaven res pel dia, ningú no va saber mai per què dimonis lluia tant aquell castell.