miércoles, 8 de febrero de 2012

Xica


L'angoixa la envoltava com si d'un calfred d'eixos que et recorren el cos de cap a peus es tractara. Mai no s'hauria imaginat en aquesta situació. Ella sempre s'ha preparat mentalment per a tot i ha intentat que passe com s'ho ha vist prèviamemt al cap.

Ara és com una rosa vermella ben esclatada, és un cos fràgil, susceptible a que qualsevol ventada, per fluixa que siga, o fins i tot una glopada d'aire pròpia, faça que els seus pètals caiguen sense que res no ho puga evitar.

Els seus ulls intenten a dures penes retindre les llàgrimes que s'acumulen i, a poc a poc, van omplint-los. Sescapa la primera llàgrima per la cueta de l'ull esquerre, que llisca per la seua galta rosada fins arribar a prop del mentó, on creix un poc fins agafar el pes suficient  per a despenjar-se i caure per fi al sòl.

Però jo no puc fer res. Només em queda observar impassible fins que em toque baixar en la pròxima parada.

No hay comentarios:

Publicar un comentario